EAT ART

Lluís Vilà des de els seus començaments autodidactes i malgrat la seva facilitat pel dibuix i per l'aplicació del color, va triar el difícil camí de l'experimentació per presentar una batalla oberta a l'art tradicional. Des d'un vessant multidisciplinar, ha indagat en molts camps artístics, desencadenant un corpus unitari que permet discernir en la seva obra un segell enormement original i personal. Així d'una manera espontània ha reciclat llenguatges d'avantgarda per donar-los una dimensió irònica, provocativa, maliciosa i crítica, tot incorporant la més rica varietat d'elements i els materials més peculiars i inospitats. El seu rebuig al consumisme social contribuí a interessar-se - ja desde els seus inicis - pel material comestible i pels aliments, quelcom que l'home es veu indefectiblement obligat a consumir. Han estat, doncs, les propostes artifàgiques, el fil conductor d'un discurs que, al llarg de la seva trajectòria, han intentat criticar la societat consumista devoradora i fagocitadora dels valors humans: és evident que el "muntatge" social queda absolet ràpidament per reduir la necessitat de l'home al simple fet consumidor.

Lluís Vilà Sala Miro 1
press to zoom
Lluís Vilà Sala Miro 2
press to zoom
Lluís Vilà Sala Miro 3
press to zoom
Lluís Vilà Sala Miro 4
press to zoom
1/1

Exposició a la Fundació Joan Miró

Les primeres manifestacions plàstiques de Lluís Vilà comencen als anys setanta amb un art efímer i fungible, atacant la provisionalitat de tot el que ens envolta. En aquests montatges artifàgics, el menjar adopta un caràcter escultòric, fugint de la recerca purament estàtica per introduir-se en la profanació de l'objecte comestible. Sabates recobertes amb elements menjables ("Sabates comestibles", Metropol, Barcelona 1982); la instal.lació construïda a base de revestir un espai amb fulles de col("Collage", pati de la Casa de Cultura de Girona, 1983); els personatges i muntatges construïts a base de manipulació i ensamblatges d'una gran varietat de pans("Entrepà enlluït", Espai 10 de la Fundació Miró, 1984); l'estat degradant de les triadures embotides en una fletxa de plàstic ("De laberint" pati de la Fundació Miró, 1984- instal.lació que fou retirada pels organitzadors a causa del malestar que va provocar-); la referència indirecta als cicles vitals que desencadena la naturalesa (acció "Arburguesa", Banyoles, 1984); la instal.lació amb cols i verdures embutides en plàstics("Canvi de pell", façana de l'Ajuntament de Pamplona, 1985); la màquina fagocitadora de plats i culleres repicant (Sala Montcada, Barcelona, 1985); la sèrie inspirada en l'enllaunament com estètica del mercat("Apologia contemporània de la Garrotxa", Olot 1986), etc... o sia referències al menjar com a paradigma del consum, a partir dels quals manifesta una dura posició crítica de denúncia social, alhora que ofereix una visió irònica i caústica del món de l'objecte.Però, cal tenir en compte que el seu tractament del menjar no és el d'ofrena ritual ni el de cerimònia festiva com ho fa Miralda, per exemple, sinó que Vilà el descontextualitza de la seva funció habitual per transformar-lo en un objecte "kitsch", per deixar-lo degradar fins a la putrefacció o, ja recentment, enmarcar-lo -una llesca de pa- sense manipular, per destacar la seva humil grandesa. Els ritus nutrici a les seves mans, docs, esdevè grotesc, instintiu i al.ludeix al factor desagradable i provocador del fet deglutible, tot ampliant les seves referències en un entorn diferent per enriquir el sentit de la imatge.

press to zoom
press to zoom
press to zoom
press to zoom
1/4

La seva primera materia de treball és el pà, un aliment de primera necessitat i paradigma del consum de primer ordre que ha estat l'element recurrent al llarg de la seva trajectòria i el nucli central de la seva investigació. Per Vilà, el pà amb connotacions religioses, litúrgiquies, festives, costumistes, etc... és l'element menjable més humil amb una important presència quotidiana que ha esdevingut imprescindible en totes les cultures; un element que alhora serveix d'unió entre les civilitzacions i de pont entre els pensaments més ancestrals i els avenços tecnològics d'avui. D'acord amb les múltiples lectures rituals, socials i tradicionals el pà és el denominador comú en una societat d'individus relacionats en una empresa comuna anomenada humanitat.Així, el seu origen escultòric el podem trobar eun un repertori d'escultures fetes amb pans, utilitzats com a objectes trobats a la manera dadaísta, aprofitant-se de tota l'herència iconogràfica sorgida de la tradició popular. Barres, panets, bastons, llonguets, pans de motloo i de pagés, coques, ensaïmades, llesques, bocins i crostons són els materials amb el que ha treballat de diferent manera per construir artefactes grotescs, joguines casolanes, imatges populars, personatges estrafolaris i caricaturescos de la realitat que ens envolta. Si en els primers temps la utilització del valorat aliment era nomès una nova experiència emprada com a física creativa, ara en les obres recents ha esdevingut el símbol d'un compromís social.

 

Conxita Oliver

Membre AICA