lluisvila-05.jpg

BIOGRAFIA

Lluís Vilà i Vendrell (Banyoles, 15 de juny de 1952 - 30 de març de 2010) fou un artista català amb una àmplia trajectòria en pintura, escultura i disseny. Destaca el seu treball dins els corrents conceptuals de l'"eat art" i l'"art fungible". El 1984 va fer una exposició a l'Espai 10 de la Fundació Joan Miró, on les obres estaven situades entre la tradició medieval de les escultures votives fetes amb massa de pa i una filiació estètica amb el kitsch del barroc popular. La seva traducció d'una artesania popular al camp de l'art contemporani no estava exempta d'una estratègia conceptual antimercat: les escultures, efímeres, s'anaven deteriorant al llarg del temps d'exposició, com una forma de pop anticonsumista.

Inicia l'activitat artística a principis dels anys 70 participant en la Mostra Col·lectiva del Grup Tint-1, a la llotja del Tint de Banyoles. Des dels seus inicis fins a mitjans dels anys 80 treballa en el camp de la investigació i la instal·lació dins els corrents conceptuals de l'"eat art" i l'art fungible. Realitza treballs com Les sabates comestibles (1979), participa a Art 14'83 CIAC a Basilea, Entre pa enlluït (1984) a la Fundació Miró de Barcelona, Fagocotosi (1985) a la Sala Montcada de la Fundació La Caixa de Barcelona i Cambio de Piel (1985) als festivals de Navarra. A poc a poc anirà deixant les referències directes als elements comestibles per referir-s'hi indirectament des de nous materials com ara el ferro i la pintura sobre paper. En aquesta nova etapa s'interessa per l'embolcall del menjar en conserva, és a dir, les llaunes, i treballa escultures en ferro sense volum, que presenta a la Sala Vinçon de Barcelona (1990) i a la Sala Tránsito de Madrid (1991).

És present en diverses fires internacionals, participa en el pavelló d'Espanya per a la Expo de Sevilla (1992). Realitza Clástics, intervenció en la remodelació del volcà Croscat a Olot, premi FAD (1994), i exposa Capitals del Disseny en el Centre George Pompidou de París, i a l'exposició El moble català des del segle XV , al Palau Robert.

Una constant en la seva obra és la utilització de materials fungibles i la seva crítica dirigida a la societat de consum, que dóna per acabada amb l'exposició Àlef (1996), treball caracteritzat en el fet d'utilitzar com a pintura la seva pròpia sang, a la galeria Alter Ego de Barcelona. A partir d'aquest moment integra el llenguatge pictòric i escultòric en una sola cosa, creant la sèrie Navegants 1995-1997, la sèrie Contraris(1995) que continua amb Logos (2001). Un dels treballs més recents es Nautes (2006), una obra que s'acosta cada vegada més a l'art conceptual, on l'artista reflexiona amb un to irònic, paradoxal i crític, realitzant escultures i pintures de cos infantil renunciant a la seva iconografía de cos habitual, cossos que volen esmenar l'error primordial de què ens parla Antonin Artaud. 

OBRA CREATIVA

press to zoom
Lluis Vila a l'estudi
press to zoom
Lluis Vila a l'estudi
press to zoom
press to zoom
press to zoom
press to zoom
press to zoom
Lluis Vila Mural a la Placa Major
press to zoom
1/1

L'art de Lluís Vilà es un art que passa per l'estómac. Les referències al menjar, com a paradigma del consum, el duen a tenir una posició crítica del món que l'envolta. Va formar part d'un col·lectiu multidisciplinari integrat per escultors, dissenyadors, arquitectes i intel·lectuals, anomenat Grup Tint-2. Mitjançant un discurs d’arrel anticapitalista, el grup va focalitzar el seu interès en qüestionar els gustos i les conductes de les classes dominants i les polítiques culturals oficials. L'art d'aquest artista tan atípic, ha estat relacionat amb l'anomenat "eat art", que en altres temps practicaren artistes com Antoni Miralda o Daniel Spoerri. A diferencia d'ells, el ritu nutrici és d'ordre mental; no és un plaer, sinó un patiment inevitable.

A poc a poc, Lluís Vilà ha anat evolucionant cap a escultures mixtes fetes en ferro i elements menjables, plastificades en resina de poliester transparent. Poc més tard apareixen les llaunes de conserva gegantines, fetes a mida d'una persona a peu dret i que inicien el veritable camí cap a la denúncia consumista. Un món enllaunat que donarà pas a diferents instal·lacions sobre aquest tema. Les escultures laminars son com finíssimes llesques de pa, cisellades per diferents signes, figures i escriptura que malgrat ésser constituïdes d'un material dur com l'acer oxidat, la seva imatge final és tova com si fos matèria orgànica. Acabant amb la sèrie Atman, escultures laminars d'acer de més gruix, en un nou intent de buscar aquest home nou dins la nostra consciència tal com ens proposa l'escriptor i pensador nord-americà Ken Wilber.

Lluís Vilà fa un viatge als racons més insondables del cos humà i el resultat es un treball on es fonen transcendència i trivialitat, el món sublim del banal, el plaer i el fàstic, el menjar artesà i el fast-food.

 

A partir del 2007 treballa amb la sèrie "Absolut", treball pictòric. En paraules d'un crític d'art,

«     el seu és un "absolut" que no apel·la a la tediosa i omnipresent mística de manual ni, de fet, al feixuc concepte encunyat sobre roca dura per Hegel: és un "absolut" que apareix després de desconstruir la seva pròpia obra, ..., en Lluís Vilà fidel al seu deix irònic, utilitza la imatge de Pollock però invertint-la: si ell feia dripping, l'artista de Banyoles fa " undripping "     »

Eudald Camps

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Algunes fotos de l'artista al llarg de la seva trajectoria(clica per fer gran):